Com es va gestar la coberta?

L’editorial em va demanar si tenia cap preferència i jo vaig fer la consulta a la Núria López. Ella em va contestar:

“Després de llegir el que m’has enviat, he vist que es tracta de reflexions que tenen la mirada cap al futur, però també et demanen endreçar el teu passat, revisar la teva pròpia infantesa....

Ho he deixat madurar per la nit (em va bé, molts cops fer-ho així) i he pensat: d'una banda, quant a color el blau turquesa, brillant, per la vitalitat que desprèn el teu projecte. Després he pensat en un objecte que per a mi simbolitzés un passat que t'acompanya encara i, en el meu cas, és aquesta capseta recoberta de vímet, que fa molts anys tinc per guardar fil i agulla, entre altres coses. També m'ha semblat molt suggerent la imatge de la papallona de la felicitat que voldries que anés desenvolupant la teva néta (amb blancs, com de tela brodada, em dona la idea de quelcom en gestació, del que pot esdevenir i no és encara)”

I va materialitzar la idea en el dibuix de la coberta!

caçapapallones de la voliaina de la felicitat

                                                                            
                                                                           gràcies, Núria!

Diumenge

La Mercè ha dit:

            —Què voleu que us digui? La majoria de les relacions es basen en mentides o veritats maquillades i, com deia l’àlies amb doble personalitat de la història del Cisquet, la mentida es un cabdell que augmenta sense que un se n’adoni i desfer-lo no resulta gens de fàcil.

El Cisquet ha dit:

—Jo proposo un ús de la xarxa que no s’amagui en l’anonimat ni en les mentides, que faciliti conèixer  sers humans, tot superant les barreres de l’espai geogràfic i optimitzant el temps.

Dissabte

Tot seguit va tancar l’ordinador. No volia alcavotes cibernètiques  que entressin a casa seva i que li fessin creure que darrere de qualsevol persona que l’abordés de nou hi trobaria la solució a la seva quimera. Va donar una ullada a la seva  habitació i va recordar que, quan era petita, si els seus pares la renyaven, deia “vull anar a casa”; casa, com aquell lloc conegut, segur, on només entra qui tu decideixes.

Divendres

 

Les paraules de <navegant> han tingut un poder erotitzant, evocador, suggerent, seductor, que m’han obert les portes a un món interior que, encara que sempre he reconegut com a ric, tenia racons per explorar.

            Arribat a aquest punt em pregunto: ¿la infidelitat via ciberespai consisteix en això, a conrear una empatia amb algú que no és la parella, a tenir fantasies o secrets propis...?

Dijous

La Marie ha dit:  

            —Em pregunto si quan un s’imagina  la persona que s’amaga darrere un àlies, hi projecta el seu jo ideal.

La Rosa ha dit:

—Al principi l’amic del Cisquet imagina la seva dona idíl·lica, és quan va sabent coses reals, en materialitzar-se, que li va caient la bena.

El Cisquet ha dit:

L’anonimat afavoreix una desinhibició sexual molt superior que la que se sol tenir en una relació real. Per això té tant d’èxit el cibersexe.

Dimecres

El Cisquet ha dit:

            —Molt encertat l’ús terapèutic del xat. Certament els malalts incurables solen tornar-se susceptibles i els costa discernir si la gent parla amb ells per misericòrdia o perquè realment els interessa el seu diàleg .

La Teresa ha dit:

—Qui diu que les persones que estan juntes en un lloc i en un moment veuen un horitzó idèntic, senten els mateixos sons, tenen la mateixa sensació de fred o de calor encara que el termòmetre marqui per a les dues els mateixos graus....? 

El Manel ha dit:

—Deixeu-m’ho escriure: Potser morir sigui així de senzill; et desconnectes d’un servidor i ja ningú torna a saber de tu en aquell domini.

 

 

Dimarts

 

El Cisquet ha dit:

—Si no ho interpreto malament, al principi la relació es redueix a unes quantes paraules que fan volar la imaginació i n’alimenten la capacitat de seducció; però aviat neix la necessitat i el pànic de trobar-se en persona.  I, com que la privacitat de l’habitació i l’anonimat afavoreixen una desinhibició molt superior que la que es té en una relació cara a cara, no sempre les trobades poden garantir l’èxit.

 

 

Dilluns

 

 

El Manel ha dit:

—Tots devem tenir una reminiscència de l’adolescència, no? Qui no va sentir la temptació de posar una foto de la primera comunió quan va obrir el perfil a la xarxa?

La primera conclusió que podem treure, en aquest primer dia de singladura, és que amagar-se darrere un nick pot comportar la temptació de penjar una imatge ideal, “maquillada” o de suplantar algú altre, segons es tingui bona o mala fe.

 

Memòria externa

 

La Mercè ha sofert un nou retrocés en la valoració de les noves tecnologies. Havien quedat amb el Manel que li faria una “perduda” quan acabés de la perruqueria per venir plegats al curs d’informàtica. Just quan ha acabat, el mòbil se li “ha mort”. La perruquera li ha ofert el seu telèfon però la Mercè només recordava el fix de casa, no el número del mòbil del Manel; perquè com que el té a cop de clic, no l’ha arribat a memoritzar.

Les e-maneres també ens importen

 

El professor d’informàtica ens ha parlat de netiqueta i cibermaneres i desprès ens ha convidat a dir-hi la nostra.

A ningú no li ha semblat  superflu que s’hagin escrit unes normes d’urbanitat per circular pel ciberespai; de la mateixa manera que hem pogut comprovar que hi ha persones que no tenen “cultura” d’anar amb metro, és obligat deixar de ser analfabets digitals si volem explorar el ciberespai.

Ciberconvivència

 

Amoïnats pel que li ha passat a la Laura i pels possibles perills d’Internet, ha surat el tema de si algú s’ocupa de la convivència al ciberespai.

            —Aquesta és una assignatura pendent—ens ha contestat el professor—; però molts experts consideren que el comportament online és un reflex de com un actua off line. Per tant, és lògic deduir que una bona educació transcendeix al ciberespai.

La Marie ha fet un gest amb el cap que indicava que no hi estava del tot d’acord i ho ha verbalitzat d’aquesta manera:

—Voleu dir que l’anonimat i la tecnologia no afavoreixen les temptacions de sempre i en proposen de noves?

 

Cutting

 

 

Aquesta ha estat una altra de les paraules que hem après en el curset d’Informàtica. En la recerca d’informació sobre el problema de la Laura, a la Mercè, li ha sortit aquesta trista pràctica d’autolesió que practiquen alguns adolescents com una sortida davant uns problemes emocionals que no saben com gestionar

Sexting

 

 

Les TIC representen una gran oportunitat per al desenvolupament de les relacions interpersonals; però també poden afavorir la victimització. Hem constatat, de ben a prop,  que en aquest entorn es poden reproduir rols de la vida off line, com la figura de l’assetjador,  i fins i tot crear-ne d’altres de nous, el sexting.

«Paraula i pedra solta, no tenen volta» .

 

De petits, ens van ensenyar que  quan s'ha dit un mot o s’ha tirat una pedra, agafa el seu propi rumb,  ja no se’n poden evitar les conseqüències. Avui hem pogut comprovar que, malgrat els avenços tecnològics, aquesta dita està de rabiosa actualitat. La néta gran del Marcel ha tirat una “pedra” a la xarxa i se li ha escapat de la mà.

—No se li acut res més que fer-se una foto sense samarreta i enviar-la al noi que li agrada—ens ha explicat, capficat, el Marcel—.I a les tres hores ja estava penjada en una pàgina on puntuaven els seus pits.

L’entremaliadura de la suplantació

 

—M’acabo d’assabentar—ha referit la Teresa— d’un cas de suplantació d’identitat d’una alumna del meu antic col·legi.

            Dues “amigues” seves li van crear un perfil fals amb foto real inclosa. Cada matí quan anava a escola tenia una sorpresa nova. Uns dies perquè li havien penjat una foto amb comentaris agosarats i tota la classe n’anava plena; d’altres, perquè  determinats insults  que havien proferit en el seu nom li comportava que els afectats li retiressin  la paraula. Mai no sabia amb què es trobaria l’endemà.

Avis, ”analfabets virtuals”?

 

Cadascú dissenya la seva forma d’envellir dins de l’entorn on li ha tocat viure. En el nostre cas, l’entorn telemàtic ens pot fer sentir com  avis en bolquers perquè els seus avenços tecnològics van a un ritme de vertigen i no sempre podem atrapar-los.

De totes maneres, ser àvia és una oportunitat única per deixar que brollin vivències positives. Aquest doll d’afecte, que reapareix quan ja els nostres fills sembla que no ens necessiten, ens pot ajudar a deixar els bolquers. Es tracta d’assumir l’estatus de l’avietat, anar aprenent noves formes de convivència, acceptar altres punts de vista i nous coneixements per entendre els canvis, en definitiva, de descobrir, el grandma power.

Contra supèrbia, humilitat.

El concepte d’humilitat com a virtut que vaig aprendre, és a dir, la que et permet conèixer les teves pròpies limitacions i debilitats i actuar en conseqüència, la mantindria en la motxilla vital de la meva néta com a manual d’instruccions de l’ús del mirall.

També hi posaria un pessic d’orgull que li permeti complaure’s de la seva pròpia vàlua. Aquest ingredient, necessari per viure a gust amb un mateix, pot agrejar si es barreja amb menyspreu cap als altres o bé amb la por que els altres t’ofenguin.

Si coves rancors, tu mateix enfondiràs la ferida oberta

 

La Teresa, que havia treballat el sentiment de la ràbia a l’escola, amb paraules polides i com si el Cisquet fos un dels seus alumnes, ha fet la seva intervenció:

             —L'enuig és un sentiment bàsic de contrarietat que tothom sent en algun moment de la seva vida i tant si és una irritació lleu com una fúria intensa s’ha de poder manifestar.

Tant tens, tant vals

 

La Rosa, amb la il·lació del predicador, ha conclòs:

—L’ avarícia és un dels pecats que més condiciona la vida humana, tant activament com passivament. A mesura que un va acumulant més riqueses, va descobrint que pot tenir-ne més. La gent, per aconseguir diners, pot fer qualsevol cosa i la por a perdre els béns que té li pot impedir de gaudir de la vida i perdre el respecte als altres.

Totes li ponen

 

 

Si a una persona li van bé les coses no significa només que ha tingut sort sinó que potser ha hagut de renunciar a comoditats que tu mai  no voldries sacrificar.

En definitiva, contra enveja, empatia. Tota rosa té les seves espines. Cadascú que cultivi, gaudeixi i pateixi amb la rosa que ha plantat en el jardí de la seva vida i no deixi arrelar la mala herba de la desplaença per la bellesa de les flors dels altres.

Mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que aniran a cavall

 

Des de la mort de la seva néta, el Manel no té esme per fer res, ha caigut en un pou tan paralitzador que li impedeix fins i tot prendre el rumb de la seva pròpia vida.

Per animar-lo  li diem obvietats com: “tothom en té, de peresa, un moment o altre”. “A qui no li fa mandra  de fer una cosa que no li agrada?” Però tots sabem que la seva falta de desig de fer les coses obeeix als mals moments que està passant.

            No és estrany que ho visqui malament perquè a nosaltres se’ns educà en la idea que malbaratar el temps és un pecat i fa que els altres hagin de treballar més del que els pertocaria.

Si sobra menjar, val més que el deixis que no pas que t’engreixis.

 

L’única cosa que esborraria de la meva educació alimentària seria el sentiment de culpa que et quedava si llençaves pa o si no deixaves el plat net com una patena. Semblava que els grans pensaven que era millor que et fes mal que no pas deixar menjar al plat. Mantindria el consell de no llençar ni pa ni aliments per norma; però hi afegiria que en cas que sobri menjar, val més que el deixis, que no pas que t’engreixis.

D’on venen els nens?

 

Molts de la nostra colla, innocents i crèduls, la primera vegada que vam intuir que els grans sabien coses que ens amagaven  als menuts va ser quan vam formular una pregunta molesta socialment:

—Mama, d’on venen els nens?

Els més ingenus i candorosos vam acceptar com a resposta que els nens s’encomanaven i compraven, que els portava la cigonya o que venien de París. D’altres més perspicaços, van anar afegint diverses teories, més realistes, però no menys  peregrines. 

 

Assumir el paper d’àvia

Fins aquí, he fet un dissabte ràpid de les golfes del meu entramat interior, motivat per la urgència d’estrenar-me com a àvia. He entès que  un avi ha de resoldre el petit conflicte personal del vol i dol: el desig de tenir ja un nét i el temor d’ingressar al club del “si-no-fos”. Que accedir al nou estatus implica un reajustament relacional: s’ha de trobar l’equilibri entre els pares d’un i de l’altre i entre tots s’han d’establir harmonioses simetries. Que la relació amb els fills canvia. Ja no són nens ni adolescents sinó adults responsables de tenir cura i d’educar un nadó...

En aquesta segona endreça, a la recerca d’una moral individual que fomenti valors com la llibertat, el respecte i la responsabilitat, no puc obviar els set pecats capitals que van presidir el nostre model educatiu. Revisar-los des d’una perspectiva vital diferent,  amb el convenciment que ni qualsevol cosa del passat fou millor ni tampoc tot l’actual és extraordinari, pot ajudar-me considerablement a posar ordre. 

Avis escatològics?

La Teresa hi ha volgut dir la seva:

—La gent jove veu la vida com una gran tifa, projecta sobre tot una visió escatològica. Quan troben un menjar bo, diuen: “Àvia, aquesta crema està que t’hi cagues!”. Per dir-te que tots som iguals et surten amb: “Caga el Papa i caga el Rei…” Alguns cantants s’anomenen amb noms escatològics (Els P...). Manifesten una gran amistat amb algú dient que són com c.. i m..., quan s’enamoren d’algú li diuen (“Vaig de c... per tu”). La paraulota més popular fa referència a la deposició (m...!)

Com a contrapunt, el Manel li ha recordat:

—El renec més tradicional començava amb mecasum. La figura més emblemàtica del pessebre és el Caganer. De sempre, els nens, per Nadal, han fet cagar el tió...

Les maneres sí que importen!

 

—Es curiós com el mot urbanitat—ha volgut subratllar la Teresa, mentre ens mostrava una cartilla d’urbanitat de les que corrien per l’escola quan nosaltres érem menuts— ha passat a millor vida. Es veu que l’educació en la forma de comportar-se fa antic.

—I les maneres importen—l’ha secundat el Marcel—, per facilitar la interacció social, la relació amb els altres o simplement  l’estètica urbana. En un context on  hi ha un bon tracte social, l’ambient és més agradós i les relacions humanes són més riques, perquè et sents persona i ho fas sentir als altres.

 

 

 

La sinceritat

 

Davant d’una néta que “sempre diu el que pensa” se m’acut només que l’única eina fonamental per donar sentit a la sinceritat és el seny, en aquest cas caldrà educar el tacte, la discreció i el do de l’oportunitat.

Quant a la prudència a l’hora d’acaparar tot el temps de la conversa, el que jo he après és que quan parlem ens convertim en protagonistes. Abusar d’aquesta condició dominant acaba revertint en contra d’un mateix. Una persona que sempre parla passa a formar part de la banda sonora de les converses.

“El profe em té mania”

 

El Cisquet, tot i que em va aconsellar que em deixés d’històries i em limités a gaudir de la meva néta, sense voler incidir en el seu procés d’aprendre a volar, em va preguntar l’altre dia:

—Què li contestaries a la teva néta si et venia amb la cantarella  “el profe em té mania”.

—Tinc dues possibilitats: mostrar-me com una “àvia-amiga” i creure’m la meva néta sense qüestionar-ho o plantejar-me seriosament què s’amaga darrere de la frase  “el profe em té mania?”

La Cris “no m’està”

 

 

Qui no troba el fil que l’ajudi a no perdre’s pel laberint de les relacions socials és la néta petita de la Teresa: ha entrat en la fase del “ara m’està, ara no m’està” amb les companyes de classe.

—Nosaltres no érem així, oi? —m’ha preguntat retòricament, sense esperar resposta, perquè a continuació s’ha apressat a afegir: és clar que nosaltres no teníem ni mòbils ni Internet!

A dalt d’una muntanyeta

 

 

És molt probable que un dia la meva néta em faci la pregunta retòrica: àvia, a tu no t’agradaria anar a viure a una muntanyeta, lluny de tot  i de tothom? Entendré aleshores que està en un punt baix en aquest camí a la recerca per trobar la seva manera òptima de relacionar-se amb els altres.

Moltes gràcies, per la teva rebequeria!

 

La Rosa que es considerava veterana en l’ofici de batallar amb les rebequeries infantils, ha conclòs a manera de consell general:

—Els avis podem ajudar a prevenir les enrabiades dels nostres néts si establim una relació de confiança amb ells, escoltant-los, ensenyant-los a expressar la ràbia de forma controlada.

La Mercè, que no estava massa d’acord amb la línia tova que, segons ella, dominava, ha deixat anar:

—És clar, els avis a malcriar els néts!

La televisió

 

 

És evident que dir que la culpa de la violència la té només la televisió, que abans no hi havia nens tirans i que tot en educació era millor, són campanes que dringuen falses. L’augment de la violència segur que té molt a veure amb la falta d’educació afectiva...

La mala memòria

 

 

De vegades, els avis, en l’accepció de vells, és a dir, de qui inverteix més temps quotidià a recordar que a projectar, solem tenir mala memòria. És el que passa quan un gira els ulls cap al passat i veu les coses més boniques del que foren. És un cas clar de mala memòria.

 

L'agulla de cap

 

 

Vull creure que, quan la meva néta sigui un esclat hormonal, no necessitarà una agulla de cap, haurem aconseguit entre tots foragitar  els lladres de sexe. I, si n’hi continua havent, li haurem d’aconsellar que porti al moneder l’equivalent modern a l’agulla de cap per defensar-se de les mans agosarades i irrespectuoses.

On anirem a parar?

 

 

El nostre amic Marcel s’acaba de canviar el mòbil. Això no tindria cap importància si no hagués propiciat entre nosaltres embarcar-nos en el tema de la fidelitat. Estava sorprès de com han evolucionat les coses. A un home de la nostra generació que ha crescut valorant la fidelitat en totes les seves vessants li xoca que les empreses de telefonia mòbil premiïn la infidelitat.

Tinc por!

 

        No sé si sortiran contes o dibuixos animats que sabran explicar a la meva néta com encarar-se a aquest sentiment capaç de sotragar-nos, mentrestant jo li puc oferir una frase de Nelson Mandela que he fet meva: "No és valent qui no té por, sinó qui sap conquerir-la."

 

Dir no

 

Tots els de la colla hem estat d’acord que una bretxa profunda de l’educació actual és la incapacitat de dir no d’alguns adults als més petits de la casa.

També, de vegades, es pot fer summament difícil  saber dir no, en el sentit relacional, encara que pensis que  tens  dret a dir no a una proposta o a un favor.

 

Que busques nòvio?

 

  

           A la nostra joventut, totes portàvem viso. I pobre de tu que l’ensenyessis.  Hi havia una frase en clau per a designar-ho. Si una amiga et deia: “que busques nòvio?”, automàticament t’estiraves la faldilla, perquè no se’t veiés la combinació.

Aquest costum s’ha perdut. Ara ens toca actualitzar també què pensem del sentiment del pudor.

La culpa la té el manxaire!

 El Marcel, detectant els comentaris una mica massa flairosos de naftalina, ha aixecat una llança a favor de la gent jove, tot dient:

—És la seva manera de desresponsabilitzar-se davant dels fets. I això és més vell que l’anar a peu. El meu avi, que era ferrer, carregava la culpa de les coses dolentes als ajudants; quan alguna cosa no acabava bé o s’esguerrava, exclamava: “La culpa la té el manxaire”!

A veure si serveixo per fer d’àvia!

Vaig experimentar per primer cop que era una àvia en bolquers als pocs minuts d’haver nascut la meva néta: res del que m’havien aconsellat a mi com a mare acabada d’estrenar  “es portava”. Ni el moment de rentar el nadó, ni  l’apropament al pit, ni el costum de posar-lo bocaterrosa al bressol. Va ser en aquesta primera trobada que vaig entendre bastament què volia dir la meva mare quan afirmava que ser àvia era fer dues vegades de mama: havia de tornar a aprendre com i des de quina posició calia que tractés el nounat.

La mort de l’àvia

 

 

Quan van tapar el nínxol, vaig comprendre  que l’àvia era ja una difunta; (segons la seva etimologia difunt significa que “ha complert la seva funció”).

Efectivament, en els fulls dels calendaris ja havia complert la seva funció i en els rellotges de la terra havia consumit totes les reserves de temps.

Jo no serveixo per cosir!

 

Quan va acabar l’estiu, la meva àvia em va preguntar:

—T’atreveixes a dir que no serveixes per cosir? — I tot seguit em va amonestar afectuosament: si enlloc de dir: “no serveixo”, diguessis “ a veure si serveixo”, valdries per a molt més.

Nen o nena?

 

Tot remenant el bagul dels records infantils, he recuperat una escena llunyana amb una de les preguntes més primerenques que recordo haver fet a la meva àvia. Era un dia que vàrem visitar un nadó. Tothom el trobava preciós, jo no li sabia veure la bellesa; però no vaig fer cap comentari. El que em va sorprendre més encara fou que ningú no dubtava que fos un nen. De manera que, amb tota la ingenuïtat de la meva curta edat, vaig engaltar-li la pregunta:

—Àvia, com se sap si un nadó és nen o nena?

Fes bondat!

Sens dubte, la frase que em va repetir més vegades de petitona la meva àvia va ser : porta’t bé, creu el papa i la mama.

Més endavant, quan vaig arribar a l’edat de qüestionar-ho tot, amb la valentia que dóna l’espontaneïtat, vaig preguntar-li directament: 

—Àvia, què vol dir ser bona nena?

En record de l'àvia

No sé si tothom acostuma a reproduir en el paper d’àvia el que ha viscut a la seva infantesa; el que sí puc afirmar és que la meva néta ha despertat un munt de vivències infantils que pensava que estaven definitivament adormides i que m’ha retornat el record enteranyinat de la meva relació amb els avis.

Introducció

 

Les pàgines que segueixen són la conseqüència de la benvinguda  al club d’avis que em feren els meus amics. M’he decidit a escriure-les perquè, si cap lector s’hi troba identificat, sàpiga que no està sol al col·lectiu d’avis en  bolquers.

 

Quin ha de ser el lloc dels avis a la nostra societat ?

Per encetar el debat, copio el paràgraf final del pròleg:

 

La imatge que la Roser dóna de l’àvia i dels avis, plena de vitalitat, de la seva adaptació al món actual i la seva experiència, ofereix una visió de què és aquesta generació a la que actualment no es troba la manera de nominar-la amb un qualificatiu clar: tercera edat o quarta edat, generació analògica, grup passiu, generació  desconeixedora del món actual, ignorant ( no domina alguns recursos tecnològics),  i reforça la idea de la necessitat de retrobar la valorització d’aquesta generació més enllà de recuperar la cuina de l’àvia: l’experiència en les relacions personals i amb els infants, i comprendre i reconèixer, sobretot, la maduresa, el coneixement i el lloc que correspon a la societat. 

 

M. Jesús Comellas

 

Agraïment a M. Jesús Comellas

Costa resumir en quatre ratlles qui és la M. Jesús Comellas i Carbó. Doctora en Psicologia,  professora titular del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, directora del curs de postgrau Orientació i estratègies per al debat educatiu en el context familiar i directora del grup de recerca GRODE. Intervé en diversos mitjans de comunicació on tracta sobre temes educatius i realitza un valuós treball amb les famílies per afavorir unes relacions intergeneracionals apropiades.

Quant al tema que ens ocupa, ella ja és una àvia experimentada i ha mirat amb ulls generosos “l’avia en bolquers”.

Moltes gràcies pel pròleg!

Per què vaig triar aquest poema de Miquel Costa i Llobera?

Bàsicament per dos motius que es concentren en aquest dos versos:

 

—Què teniu ara, padrina?

—Filla meva, què tens tu?

 

La primera raó és de fons: quan algú li pregunta a una persona “què li passa” manifesta una relació que implica ganes de comunicar-se i un sentiment d'afecte.

La segona és de forma: encara que sigui d’una avior total el tractament vella-jove, el "teniu-tens" remarca que el sospir de l’una i de l’altra són diferents i ens pot fer plantejat el tema del tuteig actual.

segona meitat

Javier Cercas, en una entrevista que li va fer Roberto G. Méndez, va dir: “Los lectores son la otra mitad del libro: un libro sin lectores no existe”

 

Ara comencem a escriure aquesta segona meitat per tal de fer de “l’àvia en bolquers” un llibre complert.

Aquest bloc, a partir d’ara, vol ser un taller de lectura on cada lector hi podrà deixar la seva opinió de cada apartat.

bateig

Bateig

Avui bategem "una àvia en bolquers"

A les 14:30 el llibre farà la seva primera aparició en públic, en un cercle petitó d'amics, els de la coral, i brindarem perquè tingui bona acollida.

 

Contraportada

Una àvia en bolquers és una reflexió vital d’una dona que acaba d’estrenar avietat i que, després del primer esclat de tendresa que li fa replantejar la concepció i el sentit de la vida, veu el seu món interior com unes golfes plenes de cassigalls, on cal posar-hi ordre si vol destriar les coses valuoses que hi ha anat atresorant i llençar les que no serveixen per a res o han quedat antiquades. En definitiva, es planteja, a partir d’anècdotes de la vida quotidiana, com establir un pont entre l’educació rebuda i la que creu que hauria de rebre la seva néta per fer-la una bona persona i ensenyar-li a atrapar la papallona de la felicitat.

publicació d'"una àvia en bolquers"

Ja tenim tapa per l'Àvia en bolquers".
Gràcies Núria!

Continuant la meva recerca...

 

 

Continuant la meva recerca, he trobat al DCVB:

 

AVIAL adj.
Propi dels avantpassats; cast. avial, atávico.

La manera d'ésser avial dels pagesos. Pla Pagesos 74.

 

Avialitat ? Em sembla que no és la meva paraula preferida.

avitat

Com que crec que una llengua viva ha de poder crear una paraula nova per designar un concepte nou, continuo amb la meva recerca per trobar un mot que designi la 'condició d'avi' o 'la qualitat d'avi' tal com l'entenem avui.

Sembla que el terme català més adequat des del punt de vista lingüístic i terminològic que podria designar aquest concepte és avitat.

l'escatòleg

L'escatòleg

Estic en el que eufèmicament en diem la tercera edat, és a dir, a l'hivern de la meva vida. Arribat a aquest punt, crec que em permetreu que faci afirmacions taxatives sobre la meva història: no m'havia de fer femataire.
La meva vocació té arrels infantils. Quan el metge em diagnosticà tendències escatològiques, em vaig sentir una mica confús. Era greu el que tenia? Tant ell com la infermera em van dedicar una mirada com de llàstima mig barrejada amb fàstic. Per això, només arribar a casa, vaig mirar l'informe que li havien donat a la meva mare. En mig d'alguns mots que només entenen els metges, vaig poder llegir " es manifesta, entre d'altres símptomes, en una complaença en mirar i en tocar els excrements, en un gust desmesurat de parlar i escriure sobre ells..." Esbrinar que l'escatologia era allò, em va tranquil·litzar: jo no la patia aquella malaltia, la fruïa.
Des de ben petit, doncs, vaig tenir la fal·lera de tastar-ho tot ; de gran, no vaig passar de la fase oral i de vell, ho continuo percebent tot per la boca. Fidel als meus principis, a l'hora de buscar feina vaig escollir ser femataire. Al meu poble ja no n'hi havia de bons femataires, els pocs pagesos que quedaven s'havien passat als adobs químics. No hi havia res d'escrit sobre la qualitat dels fems ni de les seves propietats, però jo recordava les converses que tenien el meu avi i l'últim femataire. I amb aquestes minses informacions em vaig dedicar a estudiar els excrements dels animals. Era una feina ben pagada, sense competència i, donada la importància que anava agafant l'agricultura natural, amb molt de futur.
A poc a poc vaig anar sabent distingir els fems de qualitat pel seu gust. I vaig aprendre que la colomassa era un adob excel·lent per la terra amb poc Ca2 i ajudava a fer créixer el blat de manera generosa. Que l'establada, en canvi, feia meravelles en la terra ca12 i la gallinassa en la ca7. Tothom em demanava parer abans de comprar l'adob: em vaig fer un nom i sentia l'orgull del professional competent.
Un dia em van cridar a ciutat per a experimentar en excrements humans -la meva fama de bon femataire havia ultrapassat l'àmbit rural-. Vaig veure com s'obrien davant meu moltes expectatives de futur. Aquesta feina em feia molta il·lusió perquè sempre havia cregut que no es coneix bé una espècie si no se n'estudien les seves defecacions. I vaig anar a ciutat decidit a fer-me un erudit sobre els humans.
Vaig traçar un pla d'estudi ben elaborat. Classificaria la femta humana segons l'olor, el gust, la consistència, les propietats i la anàlisi qualitativa. Vaig fer un estudi rigorós per barris i aviat vaig ser capaç de distingir una altra variant: la classe social. Però en poc temps d'observar com defecaven els intel·lectuals, com evacuaven els de classe alta, com anaven a pagar el sastre els obrers, com feien de ventre els de classe mitja, com buidaven els comerciants, com cambrejaven els d'antiga nissaga, com cagaven els atrevits, com anaven a la toilette les senyores bé, vaig arribar a la conclusió que a ciutat es defecava poc, malament i sense qualitat.
Vaig adreçar-me al conseller de sanitat per tal de posar en marxa una campanya publicitària amb la finalitat de conscienciejar tothom de la importància del bon funcionament de l'intestí. Estava convençut que si aconseguia fer arribar a la gent el meu missatge amb un sol tret mataria dos pardals. D'una banda s'augmentaria la qualitat de la femta humana i d'altra, la gent aniria més relaxada per la vida. En el poc temps d'analitzar el tema havia anat forjant una teoria molt sòlida: darrera de la majoria dels conflictes, hi ha un problema d'intestí. De manera que si aconseguia que tothom tingués el seu sistema excretor al dia, de retruc contribuiria a la harmonia social. Una bona causa, altruista i profitosa per als meus plans, a la vegada.
La campanya publicitària fou un èxit. De mica en mica tothom es va anar preocupant de la defecació diària. El meu pensament creà escola. Els mestres inculcaven aquest principi. Els metges receptaven productes reguladors de l'intestí. La indústria farmacèutica va anat afegint a molt productes "regulador intestinal". Molts psicòlegs trobaven, darrera un problema aparentment quotidià, causes del sistema excretor: un noi que ha suspès el curs perquè portava una temporada obsessionat per la no regularitat del seu intestí; una parella que ha renyit, se n'havia de cercar la causa en la irritabilitat que li provocaven els seus problemes d'evacuació... una baralla al carrer... fins i tot, en algun indret, es va proposar considerar el problema com a atenuant en cas d'assassinat.
Com podeu veure la meva campanya va tenir molt de ressò. Hauria d'estar orgullós de la meva tasca, però estic profundament decebut. De les dues fites que perseguia no n'he aconseguit cap. La femta humana ha augmentat, però no la seva qualitat. I la gent no viu més relaxada. Tothom està conscienciejat de la importància de la regularitat en la defecació, però tant que en algunes persones s'ha convertit en obsessió. A ciutat, a l'actualitat, cada lavabo ve equipat amb música, biblioteca, farmaciola, cigarrets..., segons el mètode que hagin adoptat els habitants de la casa per a afavorir la defecació. Qui més qui menys parla de la quantitat, consistència, olor i color de la seva dellonses - hi ha més de mil eufemismes per anomenar aquesta paraula tabú, perquè continua sent tabú- i entre els més joves s'ha posat de moda per dir que una cosa és el màximum de bona o una persona, guapíssima "està que t'hi cagues"
Entendreu doncs, perquè sóc tan taxatiu a dir que no m'havia de fer femataire. Sí, ja sé que la meva era una tendència innata i una vocació clara des de la infantesa més tendra, però ara, escatòleg anomenat, enmig del reconeixement de tothom, em sento profundament decebut. Enlloc de millorar la qualitat de vida dels humans els he donat una preocupació més.

El soldat anònim

Lleida, 28 de novembre de 1938

Estimada germana,
fa dies que volia contestar la teva carta, però m'han tingut immobilitzat, i no podia fer gairebé res. Sembla que vaig millorant però molt a poc a poc. Avui ja m'han deixat seure i he aprofitat per escriure't.
A l'hospital hi ha moltes hores vagaroses, massa temps per pensar. Ja saps que a mi el que m'agrada de debò és la fotografia i aquesta dèria és la que em permet distreure'm de les inevitables cabòries que et ronden, ociós les 24 hores i sense poder-me moure. No sé si és per la meva afecció, o perquè la memòria t'imposa els seus capricis, el cas és que de vegades obro els ulls i és com si d'aquest quartet fosc on es pengen els negatius se n'escapés un i aparegués, revelat, davant meu. Avui, un negatiu punyent s'ha despenjat de les seves pinces i m'ha revelat la imatge nítida d'un. poblet: Els Omells de Na Gaia.
M'he vist, com aquell xicot esparverat que no havia après encara a matar una mosca, vestit de soldat, dret, entre d'altres soldats encara més joves, en un camió "katiusca", que feia caravana amb uns quants més, camí del front, a defensar Catalunya de les forces franquistes. Com veus, la foto és més lúcida que la realitat. De fet, jo era un soldat anònim, que anava on em manaven, cantant cançons bèl·liques que ens feien aprendre i sense cap consciència de la dignitat de la meva gesta.
Recordo que ens vam aturar en aquest poblet tres o quatre dies, esperant ordres. Suposo que cada soldat té la seva estratègia per evadir-se de la cruel realitat que li toca viure. Jo m'ho mirava tot com si portés una càmara; emmagatzemava, a la meva memòria, racons, escenes, edificis singulars de cada lloc on anava i pensava: "quan s'acabi la guerra, vindré i ho fotografiaré".
Una escena que vaig retenir d'aquest poble va ser la de un pagès gran esquetllant ametlles als baixos de casa seva.
No sé si encara viu aquell pagès, ni si cap bomba ha desfigurat el poble; però quan acabi la guerra i disposi d'una càmera, hi tornaré per fotografiar-lo.
Espero noticies teves.
Una abraçada,

un soldat anònim

El llençol de fil


Tinc setanta anys i l'únic que vull de debò és acabar de brodar el llençol de fil que em deixà la meva padrina a a les seves últimes voluntats.
En poc temps - si fos possible- voldria enllestir el brodat i donar-lo a la meva néta com a regal de noces. Dic si fos possible , perquè aquesta és la història d'un llençol que ja tufeja. Comença en un temps llunyà, amb aromes de xocolata, de caramels, de xiuxiueigs nerviosos davant els nois. La meva mare, en to solemne, em digué: "filla, ha arribat l'hora de pensar en l'aixovar"
Posarem fil a l'agulla i ompliren tovalles, llençols i tovalloles de les flors, dels rams i de les lletres que ella havia somniat . L'estrella del meu aixovar havia d'ésser el llençol de fil que m'havia deixat la meva padrina. Vàrem tardar molts dies a decidir el dibuix que hi farien. Volíem que fos original, però que no passés de moda; que defugís els tòpics, però adient; brodat amb colors alegres, però sense trencar la barrera del bon gust... Un cop escollit i calcat, i quan ja estava a punt de dibuixar-lo sobre la roba, emmalaltí la mare.
Els blaus, els verds, els roses i els vermells s'anaren apujant de to i ja no m'agradaven ni els colors ni el dibuix que havíem triat.
La mare morí i en la tristor del dol m'era inimaginable donar forma i color al meu llençol. Així doncs, reposà novament a la calaixera de la meva habitació de fadrina.
Quan el meu pare decidí donar-me una madrastra, em semblà que viuria a dispesa. La melangia del temps passat i l'esperança de l'esdevenidor em va fer despertar el llençol de fil del seu llarg son. I d'aquesta manera recomençà la tria del dibuix i dels colors que l'havien d'embellir.
En la solitud d'una d'aquelles nits, vaig decidir-me a omplir el meu llençol de núvols, d'estrelles, de sanefes malenconioses.
Ja tenia la mostra a punt quan aparegué ell. De sobte, els colors que havia escollit em semblaren tristos, el dibuix, cursi. Però el remei fou pitjor que la malaltia: un reguitzell de sanefes multicolors poblà la meva fantasia i m'era impossible destriar-ne una.
Vaig desar el llençol altre cop al calaix. Foren temps d'amor, de desig, de passions esclatants que ompliren totes les hores del dia.
Després em vaig quedar embarassada i el pobre llençol va veure , resignat, com els brodats passaven de llarg davant seu i embellien la robeta de la nena.
Quan vaig comprendre que era l'hora de dir-li a la meva filla que havíem de pensar en el seu aixovar, vaig treure de bell nou el llençol de fil del calaix i cercàrem plegades un dibuix.
El meu to pastel, discret, xocà amb el gust estrident, cridaner, de la meva filla. No podia consentir que el que havia d'ésser l'estrella del meu aixovar fos tacat amb pinzellades de mal gust i el vaig retornar al calaix.
Seguiren uns anys apressats, plens d'una estranya fal·lera per viure, per assaborir coses desconegudes, per recuperar el temps perdut.
La meva filla en aquest període es convertí en mare i ens nasqué una nena.
En veure que la meva neta desprenia aromes de xocolata, de caramels, de xiuxiueigs nerviosos davant els nois, vaig decidir que el llençol de fil seria, definitivament per a ella.
Em vaig posar a triar el dibuix i els colors. D'una manera sorprenent, els tons discrets, les formes clàssiques, els colors llampants, els rams atrevits, s'havien harmonitzat a la meva ment: cap prejudici, cap desencís, cap somni incomplet n'impedia que finalment la mostra es dibuixés en la roba del llençol: era el moment oportú per acabar una labor que havia començat feia tants anys! Aparentment no hi havia cap entrebanc... però novament un seguit d'esculls m'estan impedint d'acabar-ho de brodar. El fil, com si fos un follet entremeliat no vol entrar a l'agulla, ni amb ulleres ni sense sóc capaç d'enfilar-la,he de demanar ajuda. De vegades, em descompto i brodo tres renglerres en lloc de dues, d'altres em tremolen les mans i ho he de deixar còrrer...
Per això l'únic que vull de debò és acabar de brodar el llençol de fil que em deixà la meva padrina a les seves últimes voluntats.

D’avior total és el tractament vella-jove d’aquest poema, però “què teniu-què tens” fa bonic, no trobeu?

 

 

Dos sospirs

 

Prop de la llar s'escalfaven,

un vespre d'hivern obscur,

la vella, resa qui resa...

la jove, mirant-se el fum...

 

—Ai! —tot baix digué la jove

i la vella: — Ai, bon Jesús!

 

—Què teniu ara, padrina?

—Filla meva, què tens tu?

 

Cap d'elles tornà resposta,

però pensaren al punt:

—Si ho sabieu, padrineta!

—Si ho sabies, joventut!

 

Miquel Costa i Llobera