Gràcies Núria!
jueves, 28 de febrero de 2013
jueves, 14 de febrero de 2013
Continuant la meva recerca...
Continuant la meva recerca, he trobat al DCVB:
AVIAL adj.
Propi dels avantpassats; cast. avial, atávico.
Propi dels avantpassats; cast. avial, atávico.
La manera d'ésser avial dels pagesos. Pla Pagesos 74.
Avialitat ? Em sembla que no és la meva paraula preferida.
miércoles, 13 de febrero de 2013
avitat
Com que crec que una llengua viva ha de poder crear una paraula nova per designar un concepte nou, continuo amb la meva recerca per trobar un mot que designi la 'condició d'avi' o 'la qualitat d'avi' tal com l'entenem avui.
Sembla que
el terme català més adequat des del punt de vista lingüístic i terminològic que
podria designar aquest concepte és avitat.
domingo, 10 de febrero de 2013
l'escatòleg
L'escatòleg
Estic en el que eufèmicament en diem la tercera edat, és a dir, a l'hivern de la meva vida. Arribat a aquest punt, crec que em permetreu que faci afirmacions taxatives sobre la meva història: no m'havia de fer femataire.
La meva vocació té arrels infantils. Quan el metge em diagnosticà tendències escatològiques, em vaig sentir una mica confús. Era greu el que tenia? Tant ell com la infermera em van dedicar una mirada com de llàstima mig barrejada amb fàstic. Per això, només arribar a casa, vaig mirar l'informe que li havien donat a la meva mare. En mig d'alguns mots que només entenen els metges, vaig poder llegir " es manifesta, entre d'altres símptomes, en una complaença en mirar i en tocar els excrements, en un gust desmesurat de parlar i escriure sobre ells..." Esbrinar que l'escatologia era allò, em va tranquil·litzar: jo no la patia aquella malaltia, la fruïa.
Des de ben petit, doncs, vaig tenir la fal·lera de tastar-ho tot ; de gran, no vaig passar de la fase oral i de vell, ho continuo percebent tot per la boca. Fidel als meus principis, a l'hora de buscar feina vaig escollir ser femataire. Al meu poble ja no n'hi havia de bons femataires, els pocs pagesos que quedaven s'havien passat als adobs químics. No hi havia res d'escrit sobre la qualitat dels fems ni de les seves propietats, però jo recordava les converses que tenien el meu avi i l'últim femataire. I amb aquestes minses informacions em vaig dedicar a estudiar els excrements dels animals. Era una feina ben pagada, sense competència i, donada la importància que anava agafant l'agricultura natural, amb molt de futur.
A poc a poc vaig anar sabent distingir els fems de qualitat pel seu gust. I vaig aprendre que la colomassa era un adob excel·lent per la terra amb poc Ca2 i ajudava a fer créixer el blat de manera generosa. Que l'establada, en canvi, feia meravelles en la terra ca12 i la gallinassa en la ca7. Tothom em demanava parer abans de comprar l'adob: em vaig fer un nom i sentia l'orgull del professional competent.
Un dia em van cridar a ciutat per a experimentar en excrements humans -la meva fama de bon femataire havia ultrapassat l'àmbit rural-. Vaig veure com s'obrien davant meu moltes expectatives de futur. Aquesta feina em feia molta il·lusió perquè sempre havia cregut que no es coneix bé una espècie si no se n'estudien les seves defecacions. I vaig anar a ciutat decidit a fer-me un erudit sobre els humans.
Vaig traçar un pla d'estudi ben elaborat. Classificaria la femta humana segons l'olor, el gust, la consistència, les propietats i la anàlisi qualitativa. Vaig fer un estudi rigorós per barris i aviat vaig ser capaç de distingir una altra variant: la classe social. Però en poc temps d'observar com defecaven els intel·lectuals, com evacuaven els de classe alta, com anaven a pagar el sastre els obrers, com feien de ventre els de classe mitja, com buidaven els comerciants, com cambrejaven els d'antiga nissaga, com cagaven els atrevits, com anaven a la toilette les senyores bé, vaig arribar a la conclusió que a ciutat es defecava poc, malament i sense qualitat.
Vaig adreçar-me al conseller de sanitat per tal de posar en marxa una campanya publicitària amb la finalitat de conscienciejar tothom de la importància del bon funcionament de l'intestí. Estava convençut que si aconseguia fer arribar a la gent el meu missatge amb un sol tret mataria dos pardals. D'una banda s'augmentaria la qualitat de la femta humana i d'altra, la gent aniria més relaxada per la vida. En el poc temps d'analitzar el tema havia anat forjant una teoria molt sòlida: darrera de la majoria dels conflictes, hi ha un problema d'intestí. De manera que si aconseguia que tothom tingués el seu sistema excretor al dia, de retruc contribuiria a la harmonia social. Una bona causa, altruista i profitosa per als meus plans, a la vegada.
La campanya publicitària fou un èxit. De mica en mica tothom es va anar preocupant de la defecació diària. El meu pensament creà escola. Els mestres inculcaven aquest principi. Els metges receptaven productes reguladors de l'intestí. La indústria farmacèutica va anat afegint a molt productes "regulador intestinal". Molts psicòlegs trobaven, darrera un problema aparentment quotidià, causes del sistema excretor: un noi que ha suspès el curs perquè portava una temporada obsessionat per la no regularitat del seu intestí; una parella que ha renyit, se n'havia de cercar la causa en la irritabilitat que li provocaven els seus problemes d'evacuació... una baralla al carrer... fins i tot, en algun indret, es va proposar considerar el problema com a atenuant en cas d'assassinat.
Com podeu veure la meva campanya va tenir molt de ressò. Hauria d'estar orgullós de la meva tasca, però estic profundament decebut. De les dues fites que perseguia no n'he aconseguit cap. La femta humana ha augmentat, però no la seva qualitat. I la gent no viu més relaxada. Tothom està conscienciejat de la importància de la regularitat en la defecació, però tant que en algunes persones s'ha convertit en obsessió. A ciutat, a l'actualitat, cada lavabo ve equipat amb música, biblioteca, farmaciola, cigarrets..., segons el mètode que hagin adoptat els habitants de la casa per a afavorir la defecació. Qui més qui menys parla de la quantitat, consistència, olor i color de la seva dellonses - hi ha més de mil eufemismes per anomenar aquesta paraula tabú, perquè continua sent tabú- i entre els més joves s'ha posat de moda per dir que una cosa és el màximum de bona o una persona, guapíssima "està que t'hi cagues"
Entendreu doncs, perquè sóc tan taxatiu a dir que no m'havia de fer femataire. Sí, ja sé que la meva era una tendència innata i una vocació clara des de la infantesa més tendra, però ara, escatòleg anomenat, enmig del reconeixement de tothom, em sento profundament decebut. Enlloc de millorar la qualitat de vida dels humans els he donat una preocupació més.
La meva vocació té arrels infantils. Quan el metge em diagnosticà tendències escatològiques, em vaig sentir una mica confús. Era greu el que tenia? Tant ell com la infermera em van dedicar una mirada com de llàstima mig barrejada amb fàstic. Per això, només arribar a casa, vaig mirar l'informe que li havien donat a la meva mare. En mig d'alguns mots que només entenen els metges, vaig poder llegir " es manifesta, entre d'altres símptomes, en una complaença en mirar i en tocar els excrements, en un gust desmesurat de parlar i escriure sobre ells..." Esbrinar que l'escatologia era allò, em va tranquil·litzar: jo no la patia aquella malaltia, la fruïa.
Des de ben petit, doncs, vaig tenir la fal·lera de tastar-ho tot ; de gran, no vaig passar de la fase oral i de vell, ho continuo percebent tot per la boca. Fidel als meus principis, a l'hora de buscar feina vaig escollir ser femataire. Al meu poble ja no n'hi havia de bons femataires, els pocs pagesos que quedaven s'havien passat als adobs químics. No hi havia res d'escrit sobre la qualitat dels fems ni de les seves propietats, però jo recordava les converses que tenien el meu avi i l'últim femataire. I amb aquestes minses informacions em vaig dedicar a estudiar els excrements dels animals. Era una feina ben pagada, sense competència i, donada la importància que anava agafant l'agricultura natural, amb molt de futur.
A poc a poc vaig anar sabent distingir els fems de qualitat pel seu gust. I vaig aprendre que la colomassa era un adob excel·lent per la terra amb poc Ca2 i ajudava a fer créixer el blat de manera generosa. Que l'establada, en canvi, feia meravelles en la terra ca12 i la gallinassa en la ca7. Tothom em demanava parer abans de comprar l'adob: em vaig fer un nom i sentia l'orgull del professional competent.
Un dia em van cridar a ciutat per a experimentar en excrements humans -la meva fama de bon femataire havia ultrapassat l'àmbit rural-. Vaig veure com s'obrien davant meu moltes expectatives de futur. Aquesta feina em feia molta il·lusió perquè sempre havia cregut que no es coneix bé una espècie si no se n'estudien les seves defecacions. I vaig anar a ciutat decidit a fer-me un erudit sobre els humans.
Vaig traçar un pla d'estudi ben elaborat. Classificaria la femta humana segons l'olor, el gust, la consistència, les propietats i la anàlisi qualitativa. Vaig fer un estudi rigorós per barris i aviat vaig ser capaç de distingir una altra variant: la classe social. Però en poc temps d'observar com defecaven els intel·lectuals, com evacuaven els de classe alta, com anaven a pagar el sastre els obrers, com feien de ventre els de classe mitja, com buidaven els comerciants, com cambrejaven els d'antiga nissaga, com cagaven els atrevits, com anaven a la toilette les senyores bé, vaig arribar a la conclusió que a ciutat es defecava poc, malament i sense qualitat.
Vaig adreçar-me al conseller de sanitat per tal de posar en marxa una campanya publicitària amb la finalitat de conscienciejar tothom de la importància del bon funcionament de l'intestí. Estava convençut que si aconseguia fer arribar a la gent el meu missatge amb un sol tret mataria dos pardals. D'una banda s'augmentaria la qualitat de la femta humana i d'altra, la gent aniria més relaxada per la vida. En el poc temps d'analitzar el tema havia anat forjant una teoria molt sòlida: darrera de la majoria dels conflictes, hi ha un problema d'intestí. De manera que si aconseguia que tothom tingués el seu sistema excretor al dia, de retruc contribuiria a la harmonia social. Una bona causa, altruista i profitosa per als meus plans, a la vegada.
La campanya publicitària fou un èxit. De mica en mica tothom es va anar preocupant de la defecació diària. El meu pensament creà escola. Els mestres inculcaven aquest principi. Els metges receptaven productes reguladors de l'intestí. La indústria farmacèutica va anat afegint a molt productes "regulador intestinal". Molts psicòlegs trobaven, darrera un problema aparentment quotidià, causes del sistema excretor: un noi que ha suspès el curs perquè portava una temporada obsessionat per la no regularitat del seu intestí; una parella que ha renyit, se n'havia de cercar la causa en la irritabilitat que li provocaven els seus problemes d'evacuació... una baralla al carrer... fins i tot, en algun indret, es va proposar considerar el problema com a atenuant en cas d'assassinat.
Com podeu veure la meva campanya va tenir molt de ressò. Hauria d'estar orgullós de la meva tasca, però estic profundament decebut. De les dues fites que perseguia no n'he aconseguit cap. La femta humana ha augmentat, però no la seva qualitat. I la gent no viu més relaxada. Tothom està conscienciejat de la importància de la regularitat en la defecació, però tant que en algunes persones s'ha convertit en obsessió. A ciutat, a l'actualitat, cada lavabo ve equipat amb música, biblioteca, farmaciola, cigarrets..., segons el mètode que hagin adoptat els habitants de la casa per a afavorir la defecació. Qui més qui menys parla de la quantitat, consistència, olor i color de la seva dellonses - hi ha més de mil eufemismes per anomenar aquesta paraula tabú, perquè continua sent tabú- i entre els més joves s'ha posat de moda per dir que una cosa és el màximum de bona o una persona, guapíssima "està que t'hi cagues"
Entendreu doncs, perquè sóc tan taxatiu a dir que no m'havia de fer femataire. Sí, ja sé que la meva era una tendència innata i una vocació clara des de la infantesa més tendra, però ara, escatòleg anomenat, enmig del reconeixement de tothom, em sento profundament decebut. Enlloc de millorar la qualitat de vida dels humans els he donat una preocupació més.
viernes, 8 de febrero de 2013
Lleida, 28 de novembre de 1938
Estimada germana,
fa dies que volia contestar la teva carta, però m'han tingut immobilitzat, i no podia fer gairebé res. Sembla que vaig millorant però molt a poc a poc. Avui ja m'han deixat seure i he aprofitat per escriure't.
A l'hospital hi ha moltes hores vagaroses, massa temps per pensar. Ja saps que a mi el que m'agrada de debò és la fotografia i aquesta dèria és la que em permet distreure'm de les inevitables cabòries que et ronden, ociós les 24 hores i sense poder-me moure. No sé si és per la meva afecció, o perquè la memòria t'imposa els seus capricis, el cas és que de vegades obro els ulls i és com si d'aquest quartet fosc on es pengen els negatius se n'escapés un i aparegués, revelat, davant meu. Avui, un negatiu punyent s'ha despenjat de les seves pinces i m'ha revelat la imatge nítida d'un. poblet: Els Omells de Na Gaia.
M'he vist, com aquell xicot esparverat que no havia après encara a matar una mosca, vestit de soldat, dret, entre d'altres soldats encara més joves, en un camió "katiusca", que feia caravana amb uns quants més, camí del front, a defensar Catalunya de les forces franquistes. Com veus, la foto és més lúcida que la realitat. De fet, jo era un soldat anònim, que anava on em manaven, cantant cançons bèl·liques que ens feien aprendre i sense cap consciència de la dignitat de la meva gesta.
Recordo que ens vam aturar en aquest poblet tres o quatre dies, esperant ordres. Suposo que cada soldat té la seva estratègia per evadir-se de la cruel realitat que li toca viure. Jo m'ho mirava tot com si portés una càmara; emmagatzemava, a la meva memòria, racons, escenes, edificis singulars de cada lloc on anava i pensava: "quan s'acabi la guerra, vindré i ho fotografiaré".
Una escena que vaig retenir d'aquest poble va ser la de un pagès gran esquetllant ametlles als baixos de casa seva.
No sé si encara viu aquell pagès, ni si cap bomba ha desfigurat el poble; però quan acabi la guerra i disposi d'una càmera, hi tornaré per fotografiar-lo.
Espero noticies teves.
Una abraçada,
Estimada germana,
fa dies que volia contestar la teva carta, però m'han tingut immobilitzat, i no podia fer gairebé res. Sembla que vaig millorant però molt a poc a poc. Avui ja m'han deixat seure i he aprofitat per escriure't.
A l'hospital hi ha moltes hores vagaroses, massa temps per pensar. Ja saps que a mi el que m'agrada de debò és la fotografia i aquesta dèria és la que em permet distreure'm de les inevitables cabòries que et ronden, ociós les 24 hores i sense poder-me moure. No sé si és per la meva afecció, o perquè la memòria t'imposa els seus capricis, el cas és que de vegades obro els ulls i és com si d'aquest quartet fosc on es pengen els negatius se n'escapés un i aparegués, revelat, davant meu. Avui, un negatiu punyent s'ha despenjat de les seves pinces i m'ha revelat la imatge nítida d'un. poblet: Els Omells de Na Gaia.
M'he vist, com aquell xicot esparverat que no havia après encara a matar una mosca, vestit de soldat, dret, entre d'altres soldats encara més joves, en un camió "katiusca", que feia caravana amb uns quants més, camí del front, a defensar Catalunya de les forces franquistes. Com veus, la foto és més lúcida que la realitat. De fet, jo era un soldat anònim, que anava on em manaven, cantant cançons bèl·liques que ens feien aprendre i sense cap consciència de la dignitat de la meva gesta.
Recordo que ens vam aturar en aquest poblet tres o quatre dies, esperant ordres. Suposo que cada soldat té la seva estratègia per evadir-se de la cruel realitat que li toca viure. Jo m'ho mirava tot com si portés una càmara; emmagatzemava, a la meva memòria, racons, escenes, edificis singulars de cada lloc on anava i pensava: "quan s'acabi la guerra, vindré i ho fotografiaré".
Una escena que vaig retenir d'aquest poble va ser la de un pagès gran esquetllant ametlles als baixos de casa seva.
No sé si encara viu aquell pagès, ni si cap bomba ha desfigurat el poble; però quan acabi la guerra i disposi d'una càmera, hi tornaré per fotografiar-lo.
Espero noticies teves.
Una abraçada,
un soldat anònim
jueves, 7 de febrero de 2013
El llençol de fil
Tinc setanta anys i l'únic que vull de debò és acabar de brodar el llençol de fil que em deixà la meva padrina a a les seves últimes voluntats.
En poc temps - si fos possible- voldria enllestir el brodat i donar-lo a la meva néta com a regal de noces. Dic si fos possible , perquè aquesta és la història d'un llençol que ja tufeja. Comença en un temps llunyà, amb aromes de xocolata, de caramels, de xiuxiueigs nerviosos davant els nois. La meva mare, en to solemne, em digué: "filla, ha arribat l'hora de pensar en l'aixovar"
Posarem fil a l'agulla i ompliren tovalles, llençols i tovalloles de les flors, dels rams i de les lletres que ella havia somniat . L'estrella del meu aixovar havia d'ésser el llençol de fil que m'havia deixat la meva padrina. Vàrem tardar molts dies a decidir el dibuix que hi farien. Volíem que fos original, però que no passés de moda; que defugís els tòpics, però adient; brodat amb colors alegres, però sense trencar la barrera del bon gust... Un cop escollit i calcat, i quan ja estava a punt de dibuixar-lo sobre la roba, emmalaltí la mare.
Els blaus, els verds, els roses i els vermells s'anaren apujant de to i ja no m'agradaven ni els colors ni el dibuix que havíem triat.
La mare morí i en la tristor del dol m'era inimaginable donar forma i color al meu llençol. Així doncs, reposà novament a la calaixera de la meva habitació de fadrina.
Quan el meu pare decidí donar-me una madrastra, em semblà que viuria a dispesa. La melangia del temps passat i l'esperança de l'esdevenidor em va fer despertar el llençol de fil del seu llarg son. I d'aquesta manera recomençà la tria del dibuix i dels colors que l'havien d'embellir.
En la solitud d'una d'aquelles nits, vaig decidir-me a omplir el meu llençol de núvols, d'estrelles, de sanefes malenconioses.
Ja tenia la mostra a punt quan aparegué ell. De sobte, els colors que havia escollit em semblaren tristos, el dibuix, cursi. Però el remei fou pitjor que la malaltia: un reguitzell de sanefes multicolors poblà la meva fantasia i m'era impossible destriar-ne una.
Vaig desar el llençol altre cop al calaix. Foren temps d'amor, de desig, de passions esclatants que ompliren totes les hores del dia.
Després em vaig quedar embarassada i el pobre llençol va veure , resignat, com els brodats passaven de llarg davant seu i embellien la robeta de la nena.
Quan vaig comprendre que era l'hora de dir-li a la meva filla que havíem de pensar en el seu aixovar, vaig treure de bell nou el llençol de fil del calaix i cercàrem plegades un dibuix.
El meu to pastel, discret, xocà amb el gust estrident, cridaner, de la meva filla. No podia consentir que el que havia d'ésser l'estrella del meu aixovar fos tacat amb pinzellades de mal gust i el vaig retornar al calaix.
Seguiren uns anys apressats, plens d'una estranya fal·lera per viure, per assaborir coses desconegudes, per recuperar el temps perdut.
La meva filla en aquest període es convertí en mare i ens nasqué una nena.
En veure que la meva neta desprenia aromes de xocolata, de caramels, de xiuxiueigs nerviosos davant els nois, vaig decidir que el llençol de fil seria, definitivament per a ella.
Em vaig posar a triar el dibuix i els colors. D'una manera sorprenent, els tons discrets, les formes clàssiques, els colors llampants, els rams atrevits, s'havien harmonitzat a la meva ment: cap prejudici, cap desencís, cap somni incomplet n'impedia que finalment la mostra es dibuixés en la roba del llençol: era el moment oportú per acabar una labor que havia començat feia tants anys! Aparentment no hi havia cap entrebanc... però novament un seguit d'esculls m'estan impedint d'acabar-ho de brodar. El fil, com si fos un follet entremeliat no vol entrar a l'agulla, ni amb ulleres ni sense sóc capaç d'enfilar-la,he de demanar ajuda. De vegades, em descompto i brodo tres renglerres en lloc de dues, d'altres em tremolen les mans i ho he de deixar còrrer...
Per això l'únic que vull de debò és acabar de brodar el llençol de fil que em deixà la meva padrina a les seves últimes voluntats.
Tinc setanta anys i l'únic que vull de debò és acabar de brodar el llençol de fil que em deixà la meva padrina a a les seves últimes voluntats.
En poc temps - si fos possible- voldria enllestir el brodat i donar-lo a la meva néta com a regal de noces. Dic si fos possible , perquè aquesta és la història d'un llençol que ja tufeja. Comença en un temps llunyà, amb aromes de xocolata, de caramels, de xiuxiueigs nerviosos davant els nois. La meva mare, en to solemne, em digué: "filla, ha arribat l'hora de pensar en l'aixovar"
Posarem fil a l'agulla i ompliren tovalles, llençols i tovalloles de les flors, dels rams i de les lletres que ella havia somniat . L'estrella del meu aixovar havia d'ésser el llençol de fil que m'havia deixat la meva padrina. Vàrem tardar molts dies a decidir el dibuix que hi farien. Volíem que fos original, però que no passés de moda; que defugís els tòpics, però adient; brodat amb colors alegres, però sense trencar la barrera del bon gust... Un cop escollit i calcat, i quan ja estava a punt de dibuixar-lo sobre la roba, emmalaltí la mare.
Els blaus, els verds, els roses i els vermells s'anaren apujant de to i ja no m'agradaven ni els colors ni el dibuix que havíem triat.
La mare morí i en la tristor del dol m'era inimaginable donar forma i color al meu llençol. Així doncs, reposà novament a la calaixera de la meva habitació de fadrina.
Quan el meu pare decidí donar-me una madrastra, em semblà que viuria a dispesa. La melangia del temps passat i l'esperança de l'esdevenidor em va fer despertar el llençol de fil del seu llarg son. I d'aquesta manera recomençà la tria del dibuix i dels colors que l'havien d'embellir.
En la solitud d'una d'aquelles nits, vaig decidir-me a omplir el meu llençol de núvols, d'estrelles, de sanefes malenconioses.
Ja tenia la mostra a punt quan aparegué ell. De sobte, els colors que havia escollit em semblaren tristos, el dibuix, cursi. Però el remei fou pitjor que la malaltia: un reguitzell de sanefes multicolors poblà la meva fantasia i m'era impossible destriar-ne una.
Vaig desar el llençol altre cop al calaix. Foren temps d'amor, de desig, de passions esclatants que ompliren totes les hores del dia.
Després em vaig quedar embarassada i el pobre llençol va veure , resignat, com els brodats passaven de llarg davant seu i embellien la robeta de la nena.
Quan vaig comprendre que era l'hora de dir-li a la meva filla que havíem de pensar en el seu aixovar, vaig treure de bell nou el llençol de fil del calaix i cercàrem plegades un dibuix.
El meu to pastel, discret, xocà amb el gust estrident, cridaner, de la meva filla. No podia consentir que el que havia d'ésser l'estrella del meu aixovar fos tacat amb pinzellades de mal gust i el vaig retornar al calaix.
Seguiren uns anys apressats, plens d'una estranya fal·lera per viure, per assaborir coses desconegudes, per recuperar el temps perdut.
La meva filla en aquest període es convertí en mare i ens nasqué una nena.
En veure que la meva neta desprenia aromes de xocolata, de caramels, de xiuxiueigs nerviosos davant els nois, vaig decidir que el llençol de fil seria, definitivament per a ella.
Em vaig posar a triar el dibuix i els colors. D'una manera sorprenent, els tons discrets, les formes clàssiques, els colors llampants, els rams atrevits, s'havien harmonitzat a la meva ment: cap prejudici, cap desencís, cap somni incomplet n'impedia que finalment la mostra es dibuixés en la roba del llençol: era el moment oportú per acabar una labor que havia començat feia tants anys! Aparentment no hi havia cap entrebanc... però novament un seguit d'esculls m'estan impedint d'acabar-ho de brodar. El fil, com si fos un follet entremeliat no vol entrar a l'agulla, ni amb ulleres ni sense sóc capaç d'enfilar-la,he de demanar ajuda. De vegades, em descompto i brodo tres renglerres en lloc de dues, d'altres em tremolen les mans i ho he de deixar còrrer...
Per això l'únic que vull de debò és acabar de brodar el llençol de fil que em deixà la meva padrina a les seves últimes voluntats.
D’avior
total és el tractament vella-jove d’aquest poema, però “què teniu-què tens” fa
bonic, no trobeu?
Dos sospirs
Prop de la
llar s'escalfaven,
un vespre
d'hivern obscur,
la vella,
resa qui resa...
la jove,
mirant-se el fum...
—Ai! —tot baix digué la jove
i la vella: — Ai, bon Jesús!
—Què teniu ara, padrina?
—Filla meva, què tens tu?
Cap d'elles
tornà resposta,
però
pensaren al punt:
—Si ho sabieu, padrineta!
—Si ho sabies, joventut!
Miquel Costa
i Llobera
M'agradaria trobar en un diccionari:
AVIETAT f.: cast. abuelidad.
|| 1. Qualitat d'avi; el fet d'ésser avi.
En la meva recerca per trobar arguments, m'he topat amb la paraula avior, que no em serveix perquè ve, segons el DCVB, del llatí *aviōrum, ‘dels avis’, gen. pl. de *avius ‘avi’.
Continuaré la meva recerca...De moment, m'ha permés assaborir la paraula avior en un context preciós:
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
AVIETAT f.: cast. abuelidad.
|| 1. Qualitat d'avi; el fet d'ésser avi.
En la meva recerca per trobar arguments, m'he topat amb la paraula avior, que no em serveix perquè ve, segons el DCVB, del llatí *aviōrum, ‘dels avis’, gen. pl. de *avius ‘avi’.
Continuaré la meva recerca...De moment, m'ha permés assaborir la paraula avior en un context preciós:
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)