Mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que aniran a cavall

 

Des de la mort de la seva néta, el Manel no té esme per fer res, ha caigut en un pou tan paralitzador que li impedeix fins i tot prendre el rumb de la seva pròpia vida.

Per animar-lo  li diem obvietats com: “tothom en té, de peresa, un moment o altre”. “A qui no li fa mandra  de fer una cosa que no li agrada?” Però tots sabem que la seva falta de desig de fer les coses obeeix als mals moments que està passant.

            No és estrany que ho visqui malament perquè a nosaltres se’ns educà en la idea que malbaratar el temps és un pecat i fa que els altres hagin de treballar més del que els pertocaria.

Si sobra menjar, val més que el deixis que no pas que t’engreixis.

 

L’única cosa que esborraria de la meva educació alimentària seria el sentiment de culpa que et quedava si llençaves pa o si no deixaves el plat net com una patena. Semblava que els grans pensaven que era millor que et fes mal que no pas deixar menjar al plat. Mantindria el consell de no llençar ni pa ni aliments per norma; però hi afegiria que en cas que sobri menjar, val més que el deixis, que no pas que t’engreixis.

D’on venen els nens?

 

Molts de la nostra colla, innocents i crèduls, la primera vegada que vam intuir que els grans sabien coses que ens amagaven  als menuts va ser quan vam formular una pregunta molesta socialment:

—Mama, d’on venen els nens?

Els més ingenus i candorosos vam acceptar com a resposta que els nens s’encomanaven i compraven, que els portava la cigonya o que venien de París. D’altres més perspicaços, van anar afegint diverses teories, més realistes, però no menys  peregrines. 

 

Assumir el paper d’àvia

Fins aquí, he fet un dissabte ràpid de les golfes del meu entramat interior, motivat per la urgència d’estrenar-me com a àvia. He entès que  un avi ha de resoldre el petit conflicte personal del vol i dol: el desig de tenir ja un nét i el temor d’ingressar al club del “si-no-fos”. Que accedir al nou estatus implica un reajustament relacional: s’ha de trobar l’equilibri entre els pares d’un i de l’altre i entre tots s’han d’establir harmonioses simetries. Que la relació amb els fills canvia. Ja no són nens ni adolescents sinó adults responsables de tenir cura i d’educar un nadó...

En aquesta segona endreça, a la recerca d’una moral individual que fomenti valors com la llibertat, el respecte i la responsabilitat, no puc obviar els set pecats capitals que van presidir el nostre model educatiu. Revisar-los des d’una perspectiva vital diferent,  amb el convenciment que ni qualsevol cosa del passat fou millor ni tampoc tot l’actual és extraordinari, pot ajudar-me considerablement a posar ordre. 

Avis escatològics?

La Teresa hi ha volgut dir la seva:

—La gent jove veu la vida com una gran tifa, projecta sobre tot una visió escatològica. Quan troben un menjar bo, diuen: “Àvia, aquesta crema està que t’hi cagues!”. Per dir-te que tots som iguals et surten amb: “Caga el Papa i caga el Rei…” Alguns cantants s’anomenen amb noms escatològics (Els P...). Manifesten una gran amistat amb algú dient que són com c.. i m..., quan s’enamoren d’algú li diuen (“Vaig de c... per tu”). La paraulota més popular fa referència a la deposició (m...!)

Com a contrapunt, el Manel li ha recordat:

—El renec més tradicional començava amb mecasum. La figura més emblemàtica del pessebre és el Caganer. De sempre, els nens, per Nadal, han fet cagar el tió...

Les maneres sí que importen!

 

—Es curiós com el mot urbanitat—ha volgut subratllar la Teresa, mentre ens mostrava una cartilla d’urbanitat de les que corrien per l’escola quan nosaltres érem menuts— ha passat a millor vida. Es veu que l’educació en la forma de comportar-se fa antic.

—I les maneres importen—l’ha secundat el Marcel—, per facilitar la interacció social, la relació amb els altres o simplement  l’estètica urbana. En un context on  hi ha un bon tracte social, l’ambient és més agradós i les relacions humanes són més riques, perquè et sents persona i ho fas sentir als altres.

 

 

 

La sinceritat

 

Davant d’una néta que “sempre diu el que pensa” se m’acut només que l’única eina fonamental per donar sentit a la sinceritat és el seny, en aquest cas caldrà educar el tacte, la discreció i el do de l’oportunitat.

Quant a la prudència a l’hora d’acaparar tot el temps de la conversa, el que jo he après és que quan parlem ens convertim en protagonistes. Abusar d’aquesta condició dominant acaba revertint en contra d’un mateix. Una persona que sempre parla passa a formar part de la banda sonora de les converses.

“El profe em té mania”

 

El Cisquet, tot i que em va aconsellar que em deixés d’històries i em limités a gaudir de la meva néta, sense voler incidir en el seu procés d’aprendre a volar, em va preguntar l’altre dia:

—Què li contestaries a la teva néta si et venia amb la cantarella  “el profe em té mania”.

—Tinc dues possibilitats: mostrar-me com una “àvia-amiga” i creure’m la meva néta sense qüestionar-ho o plantejar-me seriosament què s’amaga darrere de la frase  “el profe em té mania?”

La Cris “no m’està”

 

 

Qui no troba el fil que l’ajudi a no perdre’s pel laberint de les relacions socials és la néta petita de la Teresa: ha entrat en la fase del “ara m’està, ara no m’està” amb les companyes de classe.

—Nosaltres no érem així, oi? —m’ha preguntat retòricament, sense esperar resposta, perquè a continuació s’ha apressat a afegir: és clar que nosaltres no teníem ni mòbils ni Internet!

A dalt d’una muntanyeta

 

 

És molt probable que un dia la meva néta em faci la pregunta retòrica: àvia, a tu no t’agradaria anar a viure a una muntanyeta, lluny de tot  i de tothom? Entendré aleshores que està en un punt baix en aquest camí a la recerca per trobar la seva manera òptima de relacionar-se amb els altres.

Moltes gràcies, per la teva rebequeria!

 

La Rosa que es considerava veterana en l’ofici de batallar amb les rebequeries infantils, ha conclòs a manera de consell general:

—Els avis podem ajudar a prevenir les enrabiades dels nostres néts si establim una relació de confiança amb ells, escoltant-los, ensenyant-los a expressar la ràbia de forma controlada.

La Mercè, que no estava massa d’acord amb la línia tova que, segons ella, dominava, ha deixat anar:

—És clar, els avis a malcriar els néts!

La televisió

 

 

És evident que dir que la culpa de la violència la té només la televisió, que abans no hi havia nens tirans i que tot en educació era millor, són campanes que dringuen falses. L’augment de la violència segur que té molt a veure amb la falta d’educació afectiva...

La mala memòria

 

 

De vegades, els avis, en l’accepció de vells, és a dir, de qui inverteix més temps quotidià a recordar que a projectar, solem tenir mala memòria. És el que passa quan un gira els ulls cap al passat i veu les coses més boniques del que foren. És un cas clar de mala memòria.

 

L'agulla de cap

 

 

Vull creure que, quan la meva néta sigui un esclat hormonal, no necessitarà una agulla de cap, haurem aconseguit entre tots foragitar  els lladres de sexe. I, si n’hi continua havent, li haurem d’aconsellar que porti al moneder l’equivalent modern a l’agulla de cap per defensar-se de les mans agosarades i irrespectuoses.

On anirem a parar?

 

 

El nostre amic Marcel s’acaba de canviar el mòbil. Això no tindria cap importància si no hagués propiciat entre nosaltres embarcar-nos en el tema de la fidelitat. Estava sorprès de com han evolucionat les coses. A un home de la nostra generació que ha crescut valorant la fidelitat en totes les seves vessants li xoca que les empreses de telefonia mòbil premiïn la infidelitat.

Tinc por!

 

        No sé si sortiran contes o dibuixos animats que sabran explicar a la meva néta com encarar-se a aquest sentiment capaç de sotragar-nos, mentrestant jo li puc oferir una frase de Nelson Mandela que he fet meva: "No és valent qui no té por, sinó qui sap conquerir-la."

 

Dir no

 

Tots els de la colla hem estat d’acord que una bretxa profunda de l’educació actual és la incapacitat de dir no d’alguns adults als més petits de la casa.

També, de vegades, es pot fer summament difícil  saber dir no, en el sentit relacional, encara que pensis que  tens  dret a dir no a una proposta o a un favor.

 

Que busques nòvio?

 

  

           A la nostra joventut, totes portàvem viso. I pobre de tu que l’ensenyessis.  Hi havia una frase en clau per a designar-ho. Si una amiga et deia: “que busques nòvio?”, automàticament t’estiraves la faldilla, perquè no se’t veiés la combinació.

Aquest costum s’ha perdut. Ara ens toca actualitzar també què pensem del sentiment del pudor.

La culpa la té el manxaire!

 El Marcel, detectant els comentaris una mica massa flairosos de naftalina, ha aixecat una llança a favor de la gent jove, tot dient:

—És la seva manera de desresponsabilitzar-se davant dels fets. I això és més vell que l’anar a peu. El meu avi, que era ferrer, carregava la culpa de les coses dolentes als ajudants; quan alguna cosa no acabava bé o s’esguerrava, exclamava: “La culpa la té el manxaire”!

A veure si serveixo per fer d’àvia!

Vaig experimentar per primer cop que era una àvia en bolquers als pocs minuts d’haver nascut la meva néta: res del que m’havien aconsellat a mi com a mare acabada d’estrenar  “es portava”. Ni el moment de rentar el nadó, ni  l’apropament al pit, ni el costum de posar-lo bocaterrosa al bressol. Va ser en aquesta primera trobada que vaig entendre bastament què volia dir la meva mare quan afirmava que ser àvia era fer dues vegades de mama: havia de tornar a aprendre com i des de quina posició calia que tractés el nounat.

La mort de l’àvia

 

 

Quan van tapar el nínxol, vaig comprendre  que l’àvia era ja una difunta; (segons la seva etimologia difunt significa que “ha complert la seva funció”).

Efectivament, en els fulls dels calendaris ja havia complert la seva funció i en els rellotges de la terra havia consumit totes les reserves de temps.

Jo no serveixo per cosir!

 

Quan va acabar l’estiu, la meva àvia em va preguntar:

—T’atreveixes a dir que no serveixes per cosir? — I tot seguit em va amonestar afectuosament: si enlloc de dir: “no serveixo”, diguessis “ a veure si serveixo”, valdries per a molt més.

Nen o nena?

 

Tot remenant el bagul dels records infantils, he recuperat una escena llunyana amb una de les preguntes més primerenques que recordo haver fet a la meva àvia. Era un dia que vàrem visitar un nadó. Tothom el trobava preciós, jo no li sabia veure la bellesa; però no vaig fer cap comentari. El que em va sorprendre més encara fou que ningú no dubtava que fos un nen. De manera que, amb tota la ingenuïtat de la meva curta edat, vaig engaltar-li la pregunta:

—Àvia, com se sap si un nadó és nen o nena?

Fes bondat!

Sens dubte, la frase que em va repetir més vegades de petitona la meva àvia va ser : porta’t bé, creu el papa i la mama.

Més endavant, quan vaig arribar a l’edat de qüestionar-ho tot, amb la valentia que dóna l’espontaneïtat, vaig preguntar-li directament: 

—Àvia, què vol dir ser bona nena?

En record de l'àvia

No sé si tothom acostuma a reproduir en el paper d’àvia el que ha viscut a la seva infantesa; el que sí puc afirmar és que la meva néta ha despertat un munt de vivències infantils que pensava que estaven definitivament adormides i que m’ha retornat el record enteranyinat de la meva relació amb els avis.

Introducció

 

Les pàgines que segueixen són la conseqüència de la benvinguda  al club d’avis que em feren els meus amics. M’he decidit a escriure-les perquè, si cap lector s’hi troba identificat, sàpiga que no està sol al col·lectiu d’avis en  bolquers.

 

Quin ha de ser el lloc dels avis a la nostra societat ?

Per encetar el debat, copio el paràgraf final del pròleg:

 

La imatge que la Roser dóna de l’àvia i dels avis, plena de vitalitat, de la seva adaptació al món actual i la seva experiència, ofereix una visió de què és aquesta generació a la que actualment no es troba la manera de nominar-la amb un qualificatiu clar: tercera edat o quarta edat, generació analògica, grup passiu, generació  desconeixedora del món actual, ignorant ( no domina alguns recursos tecnològics),  i reforça la idea de la necessitat de retrobar la valorització d’aquesta generació més enllà de recuperar la cuina de l’àvia: l’experiència en les relacions personals i amb els infants, i comprendre i reconèixer, sobretot, la maduresa, el coneixement i el lloc que correspon a la societat. 

 

M. Jesús Comellas

 

Agraïment a M. Jesús Comellas

Costa resumir en quatre ratlles qui és la M. Jesús Comellas i Carbó. Doctora en Psicologia,  professora titular del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, directora del curs de postgrau Orientació i estratègies per al debat educatiu en el context familiar i directora del grup de recerca GRODE. Intervé en diversos mitjans de comunicació on tracta sobre temes educatius i realitza un valuós treball amb les famílies per afavorir unes relacions intergeneracionals apropiades.

Quant al tema que ens ocupa, ella ja és una àvia experimentada i ha mirat amb ulls generosos “l’avia en bolquers”.

Moltes gràcies pel pròleg!

Per què vaig triar aquest poema de Miquel Costa i Llobera?

Bàsicament per dos motius que es concentren en aquest dos versos:

 

—Què teniu ara, padrina?

—Filla meva, què tens tu?

 

La primera raó és de fons: quan algú li pregunta a una persona “què li passa” manifesta una relació que implica ganes de comunicar-se i un sentiment d'afecte.

La segona és de forma: encara que sigui d’una avior total el tractament vella-jove, el "teniu-tens" remarca que el sospir de l’una i de l’altra són diferents i ens pot fer plantejat el tema del tuteig actual.

segona meitat

Javier Cercas, en una entrevista que li va fer Roberto G. Méndez, va dir: “Los lectores son la otra mitad del libro: un libro sin lectores no existe”

 

Ara comencem a escriure aquesta segona meitat per tal de fer de “l’àvia en bolquers” un llibre complert.

Aquest bloc, a partir d’ara, vol ser un taller de lectura on cada lector hi podrà deixar la seva opinió de cada apartat.

bateig

Bateig

Avui bategem "una àvia en bolquers"

A les 14:30 el llibre farà la seva primera aparició en públic, en un cercle petitó d'amics, els de la coral, i brindarem perquè tingui bona acollida.

 

Contraportada

Una àvia en bolquers és una reflexió vital d’una dona que acaba d’estrenar avietat i que, després del primer esclat de tendresa que li fa replantejar la concepció i el sentit de la vida, veu el seu món interior com unes golfes plenes de cassigalls, on cal posar-hi ordre si vol destriar les coses valuoses que hi ha anat atresorant i llençar les que no serveixen per a res o han quedat antiquades. En definitiva, es planteja, a partir d’anècdotes de la vida quotidiana, com establir un pont entre l’educació rebuda i la que creu que hauria de rebre la seva néta per fer-la una bona persona i ensenyar-li a atrapar la papallona de la felicitat.

publicació d'"una àvia en bolquers"